exploradores

martes, 10 de abril de 2018

LA VIDA I LA MORT A L'AULA D'EDUCACIÓ INFANTIL

La vida i la mort són dos conceptes que van units. Un no pot existir sense l'altre. Però, comprendre que tot ésser viu algún dia ha de morir per tancar el cicle de la vida i acceptar-ho pot resultar molt complexe depenent de les nostres vivències, la nostra cultura i com ens han educat envers la vida i la mort des de menuts.

A la nostra societat, tendim a protegir els nostres infants entorn a la mort, perquè considerem que és una cosa trista, injusta moltes vegades i dolorosa. Suposa deixar anar aquell o aquella a qui estimem i que tantes coses ens ha aportat. Tractar i enfocar la mort  i com fer-ho és una decisió molt personal que vindrà influenciada per com ho està vivint l'adult que trau o fa front a aquest concepte.

Moltes vegades, inconscientment, la manera de parlar de la mort o afrontar la mort en el dia a dia, fa que els més menuts i menudes  desenvolupen la mateixa por, incertessa o terror que els adults puguen tenir. És per això que avui, després d'haver estat reflexionant-hi la jornada d'ahir, quan va morir el hàmster que teniem com a mascota a la classe, he volgut aprofitar per tractar aquest fet natural de la mateixa manera, amb total naturalitat.

Havia preparat la nostra mascota dins una caixeta de cartró, ben sellada i envoltada amb plàstics protectors, amb una finestreta de plàstic per si de cas algú o alguna tenia curiositat de  veure'l per confirmar que era cert que havia mort. No feia gens d'impressió, ja que estava com adormit, amb una expressió serena.

Només arribar a classe, els he contat el que havia passat l´'ultim dia de les vacances de Pasqua. Algunes i algunes han posat cara de pena, altres d'incredulitat i alguns d'incertessa perquè no comprenien molt bé que significava tot allò. Tots i totes han volgut vore'l.

Hem decidit que anàvem a enterrar-lo al jardí de l'escola, on cap xiquet o xiqueta juga amb la terra. Per tant tots han agafat pales i han començat a fer un clot, amb total naturalitat. Després hem fet un rogle, hem depositat la caixeta a dins i, per torns, hem anat dient quines coses ens havia aportat la nostra mascota, què haviem aprés de "Bigotes" i què era el que més ens havia agradat d'ell. En acabar cada xiquet i xiqueta ha anat tirant una miqueta de terra al forat fins que ha quedat ben tapat i l'han cobert amb pedres. I, finalment, hem decidit cantar una cançó alegre, perquè, una de les nenes ens ha dit que ara ell estava a l'estel dels animals, amb la seua gosseta que va morir fa poc de temps i això ens transmetia tranquilitat i alegria. Alguns han preguntat que si tornaríem a traure'l de la terra passat un temps i jo els he explicat que, quan un ésser viu mor, el seu cos li dona energia a la terra per tal que puguen créixer noves plantes ben boniques i nous animalets i insectes.

La veritat és que tots i totes ho han assolit amb molta naturalitat i estaven feliços de saber quant havien cuidat Bigotes, tot el que havien aprés i que, finalment, després d'una bona vida, ara descansava a l'estel i a la terra del jardí.

M'ha semblat un acte molt bonic. No he hagut d'inventar-me cap mentida i hem tractat el tema del cicle vital sense cap temor.

Si be la vida real ens possa a prova amb situacions molt més dolentes, pense que apropar els menuts i menudes als aspectes menys agradables de la natura d'aquesta forma, pot fer que ho accepten amb més facilitat i millore la seua comprensió.






2 comentarios:

  1. Quina sort els teus alumnes amb una mestra com tu. Estic d'acord en tot el que dius, no els fem cap favor allunyant-los de la realitat ����

    ResponderEliminar
  2. Gràcies Esther per la teua aportació. Jo, personalment, he crescut en un ambient on el tema de la mort s'allunyava dels més menuts i, potser per eixa raó, he passat moments difícils i encara avui en dia em costa veure-la com a part de la vida.

    ResponderEliminar