Una de les coses que m'ha canviat per complet la meua forma de fer, mirar i treballar a l'aula és aquesta frase que em va dir la coordinadora del seminari "A muscles de gegants" a València, Esther Roca: Todos vamos en el mismo barco.
Parlant amb ella i exposant-li els meus dubtes i dificultats per incloure tot l'alumnat a les diferents activitats de l'escola, em va dir ben clarament que no podria incloure tot el grup si no canviava la meua manera de mirar i d'entendre la responsabilitat de l'aprenentatge. Em va explicar que he d'entendre que si un xiquet o xiqueta fracasa, el fracàs és de tot el grup-classe, és tant meu com de l'alumnat i professionals que hi participen. De igual manera, quan un alumne avança, és responsabilitat i producte de tot el grup classe i professionals.
D'aquesta manera, l'alumnat deixa de participar individualment i comença a fer-ho col.lectivament. De la mateixa manera, els i les mestres redueixen el seu estrés i poden atendre millor cada cas.
I com es fa això?
Aquesta setmana he iniciat el canvi. El primer que he fet ha estat començar a parlar amb els xiquets del fet que tots formem part del mateix grup, tots anem al mateix vaixell i el nostre camí de la vida ens va a portar a aprendre, gaudir, compartir, viure, enfrontar-nos a diverses dificultats i ser feliços. Hem representat aquest lema amb un mural d'un vaixell on ens hem dibuixat tots i totes, navegant a la mar plena de tresors que ja hem aconseguit i d'altres que estan per aconseguir. El mural està exposat al corredor i cada dia, el veuen abans d'entrar a l'aula.
Seguint amb els arguments d'Esther, he explicat els menuts i menudes que quan algú es porta malament, no respecta les normes o distorsiona a classe, no hem d'esperar a que jo o els altres mestres els cride l'atenció, cosa que ja feiem abans, sinò que qualsevol te la responsabilitat de fer-li veure que això que fa no anem a tolerar-ho i que no ens agrada. La manera de fer-ho és des de l'amor i el respecte, és a dir, quasevol persona a l'aula o espai del col.le on ocorre el fet, l'agafa, i li diu asertivament, "ey, que et cauràs del vaixell i no vull que t'enfonses, recorda que això no ens agrada, has de...escoltar, abraçar, no pegar, no insultar, etc. Vine amb mi que jo tinc cura que no caigues". Automàticament sol eixir un somriure a qui està sent cridat l'atenció i diu "ah val, gràcies, no ho faré més", solucionant-se els conflictes de manera pacífica i respectuosa.
De la mateixa manera, donem responsabilitat pel que fa als aprenentatges de l'alumnat. Si un ja sap els sons de tots els fonemes, ha d'ajudar a qui encara no ha arribat a eixe nivell en les diferents activitats, per exemple, escrivint una paraula a una carta i asenyalant-li amb gestos el fonema corresponent i si és el cas la grafia. O si un sap escriure els números correctament, pot ajudar a qui els fa a l'inrevés.
També ara tots i totes som responsables de l'alumnat amb diversitat funcional que, si bé fins abans de Nadals no era atés correctament per manca de recursos personals, ara, a diari, quan tots treballen els jocs de safata, es van turnant per treballar amb ells al seu nivell durant el temps establert, de manera que tots els dies hi ha aquesta rutina de treball que els permet estar inclosos i treballar amb un igual. L'alumne o alumna que treballa amb eixe xiquet està fent un treball també molt important, desenvolupant l'empatia, el respecte a qualsevol persona humana i aprenent a guiar a un altre amb un nivell de desenvolupament diferenciat, aprenent a ser responsable i realitzar una tasca social i col.lectiva molt rellevant.
Un altre punt important que em va remarcar Esther i que encara he de posar en pràctica és fer visibles els objectius a aconseguir de cada alumne i alumna, de manera que tots i totes prenguen consciència del que han d'aconseguir en un període determinat de temps. D'aquesta forma tots i totes poden ajudar-se entre si i sentir-se ben orgullosos de participar a les metes aconseguides pels altres. Així tots som un equip que no deixa enrere ningú, que es responsabilitza dels avanços de tots i totes i que viatja al mateix vaixell, aconseguint que la construcció del coneixement i el creixement personal siga no sols individual sino també col.lectiu.
Doncs tenint en compte aquestos punts, només amb 4 dies de posada en marxa ja puc dir que el nivell d'ansietat que tenia a una classe amb 21 alumnes, entre els quals es troben tres alumnes TEA, un alumne repetidor, alumne d'acollida i molts altres casos amb històries personals darrere complicades, ha disminuit enormement o he pogut veure en quatre dies com tots i totes estaven ben atesos i participant en la mesura del que era possible.
Per suposat que hi ha moments molt durs on et veus superada i no saps ben be cap a on tirar, però tindre a la mà aquest canvi de mirada, de fer, de compartir, està creant un sentit d'unitat, de responsabilitat, de respecte com mai havia pogut viure com a mestra i torne a estar ben il.lusionada i amb forces per seguir lluitant pel que crec, una educació de qualitat per a tots i totes.
